Canviar la rutina...

(M’ha semblat maco intercalar fotos gracioses del Bruc. Segur que això ens arrenca un somriure!)

Que estranya i buida està la casa i la meva vida sense el Bruc!!!

El Bruc ocupava una part enorme de la meva jornada, apart de la meva ment.

Des de fa més de 2 anys, quan l'11 de desembre del 2009 va esdevenir diabètic després de patir una anèmia hemolítica i una hepatitis, cada dia al matí i al vespre religiosament l'havíem de punxar amb insulina.

Al principi les visites al veterinari eren com a mínim quinzenals.

Vaig aprendre a donar les injeccions (Quin remei! s’havia de fer! I ho faríeu també tots vosaltres, si calgués, encara que ara us sembli que no...).

Més tard, ja a Itàlia, vaig aprendre a controlar-li el sucre amb un glucòmetre (Gràcies, Mari!). El pobre les primeres vegades l’havia de punxat 4 o 5 vegades abans de treure-li una gota de sang!!

Havia de tenir sempre a casa la insulina, i portar-la amb nosaltres en una nevereta sempre que ens desplaçàvem amb ell.

Havia de tenir sempre a casa formatgets per a donar-li com a premi després de cada punxada (encara en tinc a la nevera 2 paquets de 24!).

Havia de portar sempre un potet petitó amb sucre per si en una passejada li baixava el sucre...

Havia d’anar amb compte amb les xuxes, que no li pugés el sucre, i amb les passejades, que si eres massa llargues li abaixaven el sucre!

Tantes coses...!!!!

I ho vaig fer el millor possible. I tant el Jordi com jo vam entendre que la salut del gos ens limitaria una mica la vida (horaris, sortides...), però ho vam acceptar sense lamentar-nos. Ell es mereixia això i més.

Quan el van diagnosticar vaig pensar: “Ai, no sé si ens en sortirem!“. Fins i tot un criador de bullmastiffs ens va dir que ja el podíem sacrificar, perquè no en faríem res.

En canvi ha viscut 2 anys amb diabetis i hagués viscut encara més si no fos pels altres problemes de salut que ha tingut. Ha tingut una bona qualitat de vida: ha estat cuidat, acariciat, hem treballat (li encantava!), ha fet unes passejades fantàstiques... I al final el vam ajudar a no patir més.

Per tot això em sento molt feliç i tranquila.

Ara, només amb la Lluna, se’m fa estrany no haver de llevar-me d’hora per a fer punxades , ni controlar què menja la Lluna, ni mirar-li el sucre, ni haver de portar tones de bosses de caques a cada passejada (el Bruc feia quilos i quilos de caca!)... De vegades tinc l'estranya sensació que m’oblido d’alguna cosa. I penso: "No, no! No li he de mirar el sucre, a la Lluna".

Necessitarem tots plegats una mica de temps per a adaptar-nos a la nova rutina.

I quan sigui el moment començarem a pensar en el proper gos!!! Si no, la Lluna estarà trista... Està molt acostumada a tenir un company.

Suposo que cap de vosaltres pensava que ja no en voldria tenir més, oi????