Traqueïtis!

Ai, que la Lluna té una traqueïtis! O con diuen aquí, una “tracheite”.

Pobretaaaa!

Però el fet és que primer jo em vaig pensar que se li havia quedat alguna cosa clavada a la gola. Us explico perquè.

Tot va començar divendres, quan vaig anar al parc i la vaig deixar córrer lliure. Va estar molta estona furgant en un lloc concret, i jo de seguida vaig pensar que estava menjant alguna porqueria. Li encanten les porqueries, des de la caca de cavall fins... ecs... fins els vomitats... eeeeecs!

Quan va tornava fer uns escarafalls estranys i a mesura que passava el vespre era com si s'estigués ennuegant. Jo vaig pensa que esperaria, perquè en general estava tranquil·la i, a més teníem convidats a posar. Com que li anava a menys vaig esperar fins ahir a anar al vete (anar-hi diumenge em va semblar excessiu). També em tranquil·litzava el fet que no menjava i bevia bé. 

Quan hi vaig anar jo pensava: “Uf, li hauran de fer radiografies per a veure què té clavat i on i ja em diràs tu com aconseguirem tombar aquesta gossa a la taula metàl·lica per a fer-li les radiografies! I si l’han d’operar?! Quin marron!”

I va resultar que no, que no té cap os de pollastre o espina de peix a la gola! Resulta que té una traqueïtis, és a dir una inflamació de la tràquea. li dóna molèsties, però de moment per sort no li ha donat febre ni res.

Uf... Quin alleujament! Jo ja patia...

Per sort això amb una mica de medicació se li passarà. Ara es tracta que no li encomani al Bruc, que està delicat com una flor amb la seva diabetis, les seves cataractes i tot plegat!

Per cert, us passo un vídeo força graciós (o no, segons com es miri...) del Bruc intentant seduir la Lluna, que no té cap mena d’interès en ell. Pobret Bruc !!!

Per cert,que si sentiu sorolls estranys que surten de la Lluna... és la traqueïtis!!!

Videos!

Per fi he après a penjar vídeos directament al blog! De mica en mica!!

Avui us ensenyo tres vídeos fets durant la classe d’ahir. En tinc més, o sigui que ja els aniré penjant. De la Lluna no en vaig poder fer perquè se'm va omplir la memòria, però la Ste si que va poder-la filmar, o sigui que també els penjaré.

Veureu als vídeos que el meu gran problema amb el Bruc és que l’ajudo massa i he d’esforçar-me a deixar-lo fer, que s’espavili. Si no, volent-lo ajudar el perjudico.

Per altra banda dir que les cataractes del Bruc segueixen augmentant i sembla que es confirma el glaucoma a l’ull dret, amb el qual sembla que realment hi veu poc, poc. Encara tenen més mèrit aquests petits exercicis que veieu aquí!!!

El tobogan. Relllisca força! 

La roda. El Bruc no té problema a moure la roda amb el seu cap per a trobar els trossets de bastonet!! De vegades, però, es queda parat esperant les instruccions. He de millorar-ho, això!

La pasarel·la mòvil! Davant d'una mica de pa el Bruc ni s'adona que el terra se li mou sota els peus! És un crac!

Gossos de circ?!

La classe d’ahir va ser una mica diferent i molt interessant i divertida. En una zona del parc hi ha una àrea de jocs infantils de fusta molt xulos. Com que varem quedar d'horeta per a fer la classe (a les 15,00h) i no hi havia ningú, la Stefania va pensar que estaria bé fer alguns exercicis de mobilitat amb el Bruc i la Lluna fent servir els jocs infantils.

Aquesta mena d’exercicis serveixen perquè el gos guany habilitat física, seguretat en ell mateix i autoconfiança, mentre treballa amb l'amo, cosa que també reforça el lligam.

El Bruc va triomfar en tots els exercicis! és capaç de fer qualsevol cosa per un tros de pa sec! En aquest cas vaig fer servir d'aquells bastonet finets, grisini torinesi. I varen tenir molt d'èxit! Mireu-lo!

En aquesta foto es veu una mena de cinta que s'aguanta amb un pals però té moviment, per la qual cosa la dificultat està en aguantar l’equilibri. El Bruc no va tenir massa problema, però la Lluna estava morta de por!

Aquest altra és una plataforma que també es mou. N'hi ha tres i si els nens hi salten fort a sobre fan soroll. Un altra triomf per al Bruc... I un altre “ginye” per a la Lluna!

Aquest és més fàcil per a ella.

Els exercicis d’enfilar-se com aquest no els fem, amb el Bruc, per raons òbvies.

La pobre Lluna té moltes pors i inseguretats amagades i es bloqueja, badalla, fuig de l’exercici, demana carícies...  Està clar que amb ella hem de treballar molt aquest tema!

Varem fer també unes quantes “cerques" amb cada gos, que varen anar genial.

Estic molt contenta sobretot amb el Bruc. El veig molt actiu i feliç fent aquestes cosetes.

Conclusió: val la pena fer cosetes (jo en dic treballar) amb el gos. El fa molt feliç fer una activitat junt amb l’amo, apart d'anar a passejar. Els meus gossos senten la paraula “cole” i s'animen de cop! Els encanta!! Quan varem començar a anar a Vallgorguina el “cole” era l’esdeveniment més important de la setmana per a ells. I mira que de vegades patien! Però feien coses amb mi, estaven amb altres gossos...

Hi ha milers de coses que es poden fer amb un gos. Només cal trobar la que ens/li agradi més. No hi ha excusa!!!

I quan tornen a casa després de tot aquest treball...

... dormen com angelets! (Si, això és  una alformbra i hauria de tenir forma d'alfombra, però la Lluna tenia altres plans... )



Matí de passejada al parc!

Mireu quins dos vídeos més xulos vaig fer l’altra dia al parc. Normalment no hi vaig mai, al matí, Però l’altra dia la Ste em va dir que hi seria amb uns quants gossos i com que no tenia molta feina vaig decidir anar-hi, perquè per la Lluna seria fantàstic, o sigui que cap allà varem anar!

La Lluna s’ho passa genial, al parc. l’Espai és molt ampli, sempre hi ha un

gos o altre per a jugar... I a mi també m'encanta estar envoltada de verd!!

Ho poso així perquè encara no sé ben bé com posar els videos aquí directament.

Passejada pel Parc 1

Passejada pel Parc 2

La classe de dimarts passat..

Com que el Bruc s'està trobant força  bé de salut (dins el que cap, és clar...) i veient que de mica en mica va perdent la vista, vaig comentar a la Stefania que voldria treballar una mica amb ell el tema de la cerca, perquè desenvolupi millor l’olfacte ara que la vista li disminueix. A més, trobant-se bé com es troba val la pena fer cosetes divertides. Si no, la vida que fa és ben avorrida, el pobre!

Total, que dimarts passat vaig portar a classe els dos gossos i varem treballar-los en simultani, ara un ara l’altre, deixant el que no treballa lligat a un arbre.

La Lluna feia dies que no havia corregut lliure (quan jo sóc a Barcelona la Stefania durant les passejades no la deixa lliure per si de cas) i la veritat és que anava com una moto i no va treballar gaire bé. Culpa nostra. Abans de la classe l'havia d’haver deixat córrer una mica.

Per cert, mireu quin exercici més divertit fa la Lluna. Tot per agafar una xuxe!

En canvi el Bruc s’ho va passar la mar de bé i va estar molt concentrat. Ell encara no sap seguir una pista, el pobre, però hi posat molta voluntat i fa gràcia sentir com respira de fort per a captar bé les olors. Com que les xuxes de treball són petites i amb el seu morro li costa trobar-les entre l'herba, varem fer servir trossos de pa sec, que el motiven molt (es torna boig!). Entén molt bé l’ordre “Cerca!” i enganxa el nas a terra de seguida, però li costa encara seguir el rastre d'un tros de pa a l'altre. Tot és qüestió de pràctica!

Aquestes fotos són una mostra feta al jardí de casa, on practiquem de tant en tant.

Aprofitant que érem al parc i érem dues varem voler comprovar fins a quin punt hi veu. La Stefania el tenia al seu costat, lliure, assegut. Jo em vaig allunyar uns 15 o 20 metres. Llavors el vaig cridar vàries vegades. Però ell, tot i sentir-me, no es va moure ni un mil·límetre del costat de la Ste. Llavors ella per ajudar-lo va avançar unes passes i el Bruc la va seguir al costat fins que va sentir el meu rastre (o em va intuir, no ho sabem) i quan finalment em va veure va accelerar més el pas. Estem parlant d’un parell de metres, aprox.

Quan jo el cridava des de lluny, pobret, no gosava moure’s del costat de la Ste perquè no tenia ni idea d’on era jo(devia pensar “millor em quedo amb aquesta que no pas endinsar-me en aquesta boira que no em deixa veure res”).

Quina peneta, no?

La gran sort que tenim amb ell és que és un gos boníssim i no té cap problema amb les persones (el problema el tens si ets un gos mascle...). Un gos de les seves dimensions que no hi veiés es podria tornar agressiu per por i seria perillós. Es podria fins i tot espantar i mossegar si de sobte sentís una ma que l’acaricia de sobte, però ell no té cap problema en aquest sentit. Jo el que procuro és quan m’hi acosto parlar-li perquè no s’espanti.

De fet, sempre li he parlat molt i això estic segura que a la llarga ens ajudarà. També el fet d'anar amb corretja crec que li dóna la tranquil·litat de saber que  no està sol.

Suposo que a aquest ritme un dia es quedarà del tot cec, o sigui que ens hem d’anar fent a l’idea. De moment, aquesta tarda toca revisió dels ulls, a veure si la inflamació (uveïtis) va baixant.

Ja us explicaré!

I per acabar, dues fotos de “temps lliure”.

La Lluna amb el seu Jack Russell preferit després d’una bona persecució. Porta l’abric nou de punt comprat a Galgos 112. Li va de meravella!

El Bruc practicant el seu esport favorit: dormir! No us venen ganes de badallar??

Galgos 112

Abans d’entrar en matèria una foto molt divertida de la Lluna. Dimarts al matí plovia però això no va evitar que jo, ni curta ni mandrosa, portés els gossos a passejar. Per no anar massa lluny sota la pluja (No sóc tant masoquista!) vaig acostar-me a l'area cani. I com que a la Lluna no li agrada la pluja, mireu on es va refugiar mentre el Bruc campava tant tranquil "pixant" (perdó) amunt i avall!

Si, a l’espai cobert on hi ha una fonteta d’aigua i un dispensador de bosses de caques (ja us he dit que aquí ho tenen tot controlat! Bé, tot menys el Berlusconi!)

Ara si! Anem per feina.

Dilluns passat varem acompanyar dos galgos de Galgos112 (L’associació que ens va fer arribar la Lluna) en el seu vol Barcelona-Milà de camí cap a les seves noves vides.

No és la primera vegada que ho fem i segur que no serà la darrera, ja que ens agrada fer-ho i a Itàlia reben amb els braços oberts els galgos. Aquí tothom sap com es tracten els gossos a Espanya. Jo em faig un fart de dir que Catalunya és diferent! Perquè almenys a Catalunya no es pengen els gossos quan ja no es volen. De mica en mica...

Aquesta col·laboració la gent de Galgos112 l'anomenen “Padrí de vol". Els gossos no poden viatjar sols en un avió, han d'anar junt amb el bitllet d'una persona. Per això quan han d'enviar un gos a la nova llar en avió demanen padrins de vol.

La responsabilitat del padrí de vol és ser a l’aeroport una mica més d’hora per a fer el check-in. Allà et trobes amb la gent que et porta el gos, Ja dins el seu transportin. Ells fan tota la paperassa i un cop tens els bitllets ja pots anar cap a control de seguretat. Ells s’ocupen d'acompanyar el gos a seu control de seguretat, que és diferent perquè els gossos (els de més de 10 kg.) han d’anar a la bodega.

Foto de les gossetes abans d’enfilar-se a l'avió.

Els transportins són enormes perquè sembla que és obligatori que el gos pugui aixecar-se i donar-se la volta dins.

En aterrar has de recollir el gos i ja pots sortir a fora, on et rep el nou propietari. Allà li dónes el gos, la documentació del gos i els medicaments i/o abriguets que t'hagin donat per a ell i ja et quedes amb el transportin buit, que en el meu cas tornaré a Barcelona quan hi baixi la setmana que ve.

Fàcil, no?? Doncs ja ho sabeu! Si un dia teniu l’oportunitat...

El més gratificant de tot són les cares dels adoptants dels gossos. Dilluns quan ens varen veure sortir se'ls varen il·luminar les cares. Només veure els gossos es va desfer en paraules suaus i dolces: Amore! Ma come sei bella! Che carina!! (Amor! Però que guapa ets! I que dolça!). No podrien haver trobat cases  millors, aquestes gossetes!

La Bimba és una gosseta molt equilibrada i alegre que només sortir del transportin va moure la cua, va olorar per tot arreu i fins i tot va menjar pernil dolç de la mà de l'amo!

Aquesta és la Bimba amb la seva "mare d'acollida", la que la cuida mentre no troben adoptant. Un dia parlaré de les cases d'acollida, que fan una feina increïble.

La Lupe (Li direm la Lupe suissa per no confondre!), una galga de pèl dur, negra amb una taca gran blanca al pit, no va ni sortir del transportin. És massa espantadissa i els de l’associació varen recomanar a la seva nova mestressa obrir la porta del transportin només quan ja fós a casa i deixar-la fer a ella. Necessitarà moooolt de temps.

La Lupe és joveneta, però s’ha passat la vida lligada amb una cadena de dos pams en un lloc fosc i petit.

Qui pot tractar així un animal??

Però ha tingut sort, la petitona. A ca la Sabrina rebrà molt d’amor, tindrà una muntanya (literal) per córrer i 6 gossos més per a sentir-se i fer de gos. Per cert, un dels gossos que li farà companyia és l’Orson, que també vaig portar jo fins a Milà.

La gent de Galgos 112 fa una feina increïble per tot Espanya rescatant, acollint, tenint cura i finalment donant en adopció galgos i podencs abandonats, maltractats, rebutjats, ferits...

Hi ha moltes maneres d’ajudar, una de les quals és difondre la problemàtica i parlar de l’associació. Doncs ja ho he fet! I vosaltres també podeu fer-ho!