Sobre Aldo La Spina

Dilluns passat al vespre vaig anar amb la Stefania a la presentació d’un llibre, “Emozione a sei zampe” (“Emocions a sis potes”) d’Aldo la Spina.

 

Aldo la Spina és un dels pioners de la cinofilia italiana. Té un currículum que no te l'acabes, vaja. Podeu donar-hi un cop d’ull: Aldo La Spina

La Stefania va fer el curs d’ensinistradora amb ell i des de llavors mantenen una relació estreta i es donen un cop de mà quan cal.

L'Aldo La Spina acaba de publicar un llibre en què parla sobre les emocions del gos i proposa un mètode d’aprenentatge emocional per a aconseguir una relació profunda i respectuosa amb els gos.

No sona malament, no?? Jo encara no he llegit el llibre, però tinc força curiositat per a veure què explica. Malauradament, el dia de la conferència es van esgotar els que hi havia a la venda (quina poca previsió, no??) i l’he d’anar a comprar a una llibreria.

Una de les primeres coses que em va impactar de la presentació va ser veure una sala plena a rebentar de gent. Mirava al voltant i pensava: Ostres, tu! Tota aquesta gent ha vingut perquè són uns apassionats (i molts també professionals) del món del gos! N’hi ha més com jo! Viscaaa!

A més, l’acte el presidien tres membres de la Direcció de la Província de Milà (Com qui diu la Diputació o una cosa així), un dels quals era el propi president (que té un gos que es diu Àlex, ens va explicar). Una altra era la directora de la Oficina dels Drets dels Animals, que ens va explicar coses de la seva feina i tots els actes que s'havien fet a Milà amb motiu del mes de "El gos a la Ciutat", una activitat emmarcada dins el que s'anomena My Urban Dog que busca la conciliació de la vida de les persones i els gossos a la ciutat.

Carai, que bé, no?

No escriuré tot el que va explicar l'Aldo, que no acabaria. Només una reflexió interessant que va fer.

En la seva experiència com a educador caní ha pogut veure que els dos principals problemes que té la gent amb el seu gos són que el gos estira de la corretja passejant i que no ve quan el criden.

Ell ha pogut comprovar al llarg dels seus anys de professional que en un 30% dels casos només millorant la relació gos-amo aquest problema ja es soluciona.

És clar que queda un ampli 70% que ha de treballar, a més, amb altres tècniques per a aconseguir millorar, però ell ha vist que el secret de l’èxit per a millorar comportaments negatius és tenir una relació bona, sana, equilibrada amb el gos, cosa que s’aconsegueix entenent com pensa i com funcionen les emocions del gos.

Treball i joc al parc

Aquesta és la Greta, una Dobermann de 8 mesos moníssima que també fa educació amb la Stefania. Ahir ens varem trobar al parc perquè ella feia classe després de mi. Com que la Greta estava a tope d’energia acumulada abans de començar la classe la vam deixar córrer amb la Lluna. Quin espectacle! Fins i tot la gent es parava a mirar com corrien l’una darrera l’altra. Bé, la Greta darrera la Lluna, més aviat!

Així van acabar, que la Lluna es va estirar a l'herba esgotada. Esgotada però feliç, no trobeu? Aquesta foto confirma que els gossos si que somriuen!

La classe va anar de meravella. Al principi estava una mica dispersa i va fer unes cerques més aviat desastroses, però varem fer un joc molt divertit i es va anar animant. Varem trobar una pila de troncs tirats al mig d’un prat i jo anava amagant trossets de pernil dolç entre els troncs, per terra... de manera que la Lluna havia de moure's per entre les branques seques i enfilar-se pels troncs, per a trobar els trossets. Llavors si que estava molt pendent de mi! Va ser divertit. Tota l'estona de classe va estar molt a prop nostre, i això que feia 5 dies que no la deixàvem lliure (mentre jo sóc a Barcelona la Ste la porta al parc però no la deixa lliure). I la traca final va ser l’estona de joc amb la Greta i un bòxer guapíssim que va aparèixer més tard, l'Ettore.

Total, una tarda fantàstica. Jo gaudeixo molt quan veig la Lluna córrer amb altres gossos. Sé que és feliç així.

Amb el Bruc no fem classe, tot i que ja li he dit a la Ste que quan vingui el fred (al Bruc li senta de meravella, el fred) sí que podríem fer alguna classe de cerca. Jo, de moment, vaig practicant a casa i li encanta. Amago xuxes o pernil dolç a sota un test o a sota una tovallola i els ha de trobar, li faig pistes de cerca senzilletes.... la qüestió és que treballi una miqueta, si no es passa el dia dormint, el tio!

L’altra dia llegia un post del blog La Caja Verde on precisament es parla dels beneficis de la recerca olfactiva en els gossos. I què millor per a fer amb un gos que a poc a poc va perdent la vista degut a la cataractes causades per la diabetis!

Però això serà un altra post...

Treballant amb la Lluna... o no...

Divendres varem tenir classe amb la Lluna. Uf, crec que va ser la pitjor classe des que varem arribar!  De fet, es podria dir que la Lluna no hi era, a la classe...Estava molt distreta, tota l’estona mirant a deliri els voltants cercant esquirols, conillets... en fi, qualsevol cosa que es mogués.

Després de rumiar-hi varem deduir que això es podia deure a la frustració acumulada. M’explico. El dia abans varem anar a passejar la Lluna i jo soles pel parc de la Villa Reale, sense el Bruc. Doncs resulta que varem veure dos esquirols i la Lluna es va tornar boja de l'emoció, intentant enfilar-se als arbres, mirant amunt tota l'estona... Però com que la portava lligada tenia els moviments força limitats. Resultat: frustració. Però és que el mateix dia de la classe, divendres, durant la passejada del matí per un altra parc la Lluna va veure un conillet, però també anava lligada (És un parc força urbà). Més frustració. És segurament per això que el divendres per la tarda, quan es va sentir lliure el seu pensament es va actuar en “mode cacera”.

De fet, només entrar al parc ja va començar a mirar a dreta i esquerra. La Stefania ens va fer enfilar a sobre d'uns troncs (li agrada fer-nos fer una mica de "mobility", pujant i baixant obstacles) i la Lluna, amb corretja hi pujava, s'hi asseia, però sense ni mirar-me, només pendent de buscar. I això que portava pernil dolç per a premiar-la!!

Total, que quan la varem deixar lliure desapareixia tota l’estona entre els arbres per tornar passats 5 minuts, mirar-nos i tornar a marxar per un altre costat. Varem fer un parell de cridades bones (va venir encantada) però a la tercera va tornar a desaparèixer.

No varem ni tant sols intentar fer una cerca. No valia la pena.

Per sort una cosa que té molt bona la Lluna és que a casa, fins i tot si està frustrada, es porta molt i molt bé i no toca res. De fet, a casa es passa la major part del dia dormint. Això si, quan surt a passejar s'activa i no hi ha qui la pari!

A veure com anirà la propera classe! Jo estic arribant a la conclusió que ja no val la pena que treballem la cridada. És millor que ens centrem en treballar la cerca, que li agrada molt.

La Lluna és la Lluna.

I com diuen els experts:

HEM DE DEMANAR AL GOS EL QUE POT DONAR, NO MÉS.

D’acord!

Traiem-nos ja la careta!

Volem parlar de gossos? Doncs parlem de gossos!

Parlaré dels meus, dels dels altres (amb el seu permís, és clar!), dels llibres i les revistes sobre el tema que llegeixo, dels vídeos que miro, de les coses que m’explica el veterinari, de les que aprenc dels professionals...

Uf, quant de material!