Galgos 112

Abans d’entrar en matèria una foto molt divertida de la Lluna. Dimarts al matí plovia però això no va evitar que jo, ni curta ni mandrosa, portés els gossos a passejar. Per no anar massa lluny sota la pluja (No sóc tant masoquista!) vaig acostar-me a l'area cani. I com que a la Lluna no li agrada la pluja, mireu on es va refugiar mentre el Bruc campava tant tranquil "pixant" (perdó) amunt i avall!

Si, a l’espai cobert on hi ha una fonteta d’aigua i un dispensador de bosses de caques (ja us he dit que aquí ho tenen tot controlat! Bé, tot menys el Berlusconi!)

Ara si! Anem per feina.

Dilluns passat varem acompanyar dos galgos de Galgos112 (L’associació que ens va fer arribar la Lluna) en el seu vol Barcelona-Milà de camí cap a les seves noves vides.

No és la primera vegada que ho fem i segur que no serà la darrera, ja que ens agrada fer-ho i a Itàlia reben amb els braços oberts els galgos. Aquí tothom sap com es tracten els gossos a Espanya. Jo em faig un fart de dir que Catalunya és diferent! Perquè almenys a Catalunya no es pengen els gossos quan ja no es volen. De mica en mica...

Aquesta col·laboració la gent de Galgos112 l'anomenen “Padrí de vol". Els gossos no poden viatjar sols en un avió, han d'anar junt amb el bitllet d'una persona. Per això quan han d'enviar un gos a la nova llar en avió demanen padrins de vol.

La responsabilitat del padrí de vol és ser a l’aeroport una mica més d’hora per a fer el check-in. Allà et trobes amb la gent que et porta el gos, Ja dins el seu transportin. Ells fan tota la paperassa i un cop tens els bitllets ja pots anar cap a control de seguretat. Ells s’ocupen d'acompanyar el gos a seu control de seguretat, que és diferent perquè els gossos (els de més de 10 kg.) han d’anar a la bodega.

Foto de les gossetes abans d’enfilar-se a l'avió.

Els transportins són enormes perquè sembla que és obligatori que el gos pugui aixecar-se i donar-se la volta dins.

En aterrar has de recollir el gos i ja pots sortir a fora, on et rep el nou propietari. Allà li dónes el gos, la documentació del gos i els medicaments i/o abriguets que t'hagin donat per a ell i ja et quedes amb el transportin buit, que en el meu cas tornaré a Barcelona quan hi baixi la setmana que ve.

Fàcil, no?? Doncs ja ho sabeu! Si un dia teniu l’oportunitat...

El més gratificant de tot són les cares dels adoptants dels gossos. Dilluns quan ens varen veure sortir se'ls varen il·luminar les cares. Només veure els gossos es va desfer en paraules suaus i dolces: Amore! Ma come sei bella! Che carina!! (Amor! Però que guapa ets! I que dolça!). No podrien haver trobat cases  millors, aquestes gossetes!

La Bimba és una gosseta molt equilibrada i alegre que només sortir del transportin va moure la cua, va olorar per tot arreu i fins i tot va menjar pernil dolç de la mà de l'amo!

Aquesta és la Bimba amb la seva "mare d'acollida", la que la cuida mentre no troben adoptant. Un dia parlaré de les cases d'acollida, que fan una feina increïble.

La Lupe (Li direm la Lupe suissa per no confondre!), una galga de pèl dur, negra amb una taca gran blanca al pit, no va ni sortir del transportin. És massa espantadissa i els de l’associació varen recomanar a la seva nova mestressa obrir la porta del transportin només quan ja fós a casa i deixar-la fer a ella. Necessitarà moooolt de temps.

La Lupe és joveneta, però s’ha passat la vida lligada amb una cadena de dos pams en un lloc fosc i petit.

Qui pot tractar així un animal??

Però ha tingut sort, la petitona. A ca la Sabrina rebrà molt d’amor, tindrà una muntanya (literal) per córrer i 6 gossos més per a sentir-se i fer de gos. Per cert, un dels gossos que li farà companyia és l’Orson, que també vaig portar jo fins a Milà.

La gent de Galgos 112 fa una feina increïble per tot Espanya rescatant, acollint, tenint cura i finalment donant en adopció galgos i podencs abandonats, maltractats, rebutjats, ferits...

Hi ha moltes maneres d’ajudar, una de les quals és difondre la problemàtica i parlar de l’associació. Doncs ja ho he fet! I vosaltres també podeu fer-ho!