Com que el Bruc s'està trobant força bé de salut (dins el que cap, és clar...) i veient que de mica en mica va perdent la vista, vaig comentar a la Stefania que voldria treballar una mica amb ell el tema de la cerca, perquè desenvolupi millor l’olfacte ara que la vista li disminueix. A més, trobant-se bé com es troba val la pena fer cosetes divertides. Si no, la vida que fa és ben avorrida, el pobre!
Total, que dimarts passat vaig portar a classe els dos gossos i varem treballar-los en simultani, ara un ara l’altre, deixant el que no treballa lligat a un arbre.
La Lluna feia dies que no havia corregut lliure (quan jo sóc a Barcelona la Stefania durant les passejades no la deixa lliure per si de cas) i la veritat és que anava com una moto i no va treballar gaire bé. Culpa nostra. Abans de la classe l'havia d’haver deixat córrer una mica.
Per cert, mireu quin exercici més divertit fa la Lluna. Tot per agafar una xuxe!
En canvi el Bruc s’ho va passar la mar de bé i va estar molt concentrat. Ell encara no sap seguir una pista, el pobre, però hi posat molta voluntat i fa gràcia sentir com respira de fort per a captar bé les olors. Com que les xuxes de treball són petites i amb el seu morro li costa trobar-les entre l'herba, varem fer servir trossos de pa sec, que el motiven molt (es torna boig!). Entén molt bé l’ordre “Cerca!” i enganxa el nas a terra de seguida, però li costa encara seguir el rastre d'un tros de pa a l'altre. Tot és qüestió de pràctica!
Aquestes fotos són una mostra feta al jardí de casa, on practiquem de tant en tant.
Aprofitant que érem al parc i érem dues varem voler comprovar fins a quin punt hi veu. La Stefania el tenia al seu costat, lliure, assegut. Jo em vaig allunyar uns 15 o 20 metres . Llavors el vaig cridar vàries vegades. Però ell, tot i sentir-me, no es va moure ni un mil·límetre del costat de la Ste. Llavors ella per ajudar-lo va avançar unes passes i el Bruc la va seguir al costat fins que va sentir el meu rastre (o em va intuir, no ho sabem) i quan finalment em va veure va accelerar més el pas. Estem parlant d’un parell de metres, aprox.
Quan jo el cridava des de lluny, pobret, no gosava moure’s del costat de la Ste perquè no tenia ni idea d’on era jo(devia pensar “millor em quedo amb aquesta que no pas endinsar-me en aquesta boira que no em deixa veure res”).
Quina peneta, no?
La gran sort que tenim amb ell és que és un gos boníssim i no té cap problema amb les persones (el problema el tens si ets un gos mascle...). Un gos de les seves dimensions que no hi veiés es podria tornar agressiu per por i seria perillós. Es podria fins i tot espantar i mossegar si de sobte sentís una ma que l’acaricia de sobte, però ell no té cap problema en aquest sentit. Jo el que procuro és quan m’hi acosto parlar-li perquè no s’espanti.
De fet, sempre li he parlat molt i això estic segura que a la llarga ens ajudarà. També el fet d'anar amb corretja crec que li dóna la tranquil·litat de saber que no està sol.
Suposo que a aquest ritme un dia es quedarà del tot cec, o sigui que ens hem d’anar fent a l’idea. De moment, aquesta tarda toca revisió dels ulls, a veure si la inflamació (uveïtis) va baixant.
Ja us explicaré!
I per acabar, dues fotos de “temps lliure”.
La Lluna amb el seu Jack Russell preferit després d’una bona persecució. Porta l’abric nou de punt comprat a Galgos 112. Li va de meravella!
El Bruc practicant el seu esport favorit: dormir! No us venen ganes de badallar??
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada